Demanar o retreure

Què és el que faig per conviure amb persones diferents a mí? 

Tinc a la meva vida persones molt properes que he triat estimar i amb les que m'agrada compartir moments, projectes, somnis, intimitat.... Algunes les he triat perquè m'agrada la seva forma de ser (la parella, els amics...), altres estan dintre de la meva vida perquè el que he viscut amb elles és important per a mi i vull mantenir el lligam (pares, germans...) i també puc tenir persones que jo he decidit fer entrar en el meu món amb la il·lusió de descobrir-les dia rere dia i acompanyar-les a ser adults, són els meus fills. 

Tinc moltes coses en comú amb totes aquestes persones, coses que ens agraden i en les que estem d'acord. També hi ha moltes altres que no veiem igual. Estimar no significa no tenir desacords. Per aquestes situacions sóc capaç de conversar amb tres eixos que em permeten seguir gaudint de la nostre companyia sense enganxar-nos en les diferencies. Puc demanar, puc oferir i puc acordar. 

Amb quina d'aquestes tres converses em sento més còmode? En quina relació veig que puc demanar sense cap por? Què m'ajuda a oferir sense esperar res a canvi? Quanta flexibilitat poso en joc quan vull aconseguir un acord? 

Cóm em comprometo quan et demano alguna cosa?

Demanar és una conversa plena de significats. Quan demano em faig responsable d’allò que vull, quan demano estic reconeixent que ets capaç d’oferir-me coses valuoses per a mi, quan demano estic acceptant que tu pots dir que sí o que no, quan demano t’estic avisant què sóc independent de tu, quan demano em mostro obert a que tu em demanis també i em mostro disponible per arribar a un acord.

Demanar és la forma en què et faig saber que en la nostra relació els dos som importants, vull cuidar-te a tu i també vull cuidar-me a mi. 

Què és el que més m’omple de la riquesa de demanar? Quantes maneres tinc de demanar que segueixen mantenint tots aquest significats? Què m’arriba quan són els altres qui em demanen a mi? 

Què em passa quan no agafo aquest compromís?

A vegades demanar no em sembla la millor opció. Hi ha situacions que em descol·loquen i no em permeten aparèixer amb tot el compromís de demanar. En algunes ocasions penso que si demano t’estic mostrant les meves debilitats , altres no vull demanar perquè tu no em demanis res, a vegades vull que surti de tu mateix, o tinc por a que em diguis que no, o a que ni tant sols m’escoltis, també pot ser que no vulgui sentir-me menys que tu. Quan no em sento fort, quan no estic bé amb mi mateix, quan desconfio de mi, demanar se’m fa una muntanya. Llavors obro la porta als retrets. 

Tinc dret a queixar-me i és una necessitat perquè en la queixa expresso com em sento, potser no serveix per res més però em permet reconèixer-me. En canvi en el retret no apareixen els meus sentiments reals, no vull que sàpigues com realment em sento. Si els porto, els distorsiono, els minimitzo perquè no vegis lo important que es per a mi el que demano "jo ho veig així, però en realitat ho dic per tu..." o els exagero perquè no et quedi marge d'actuació, "no te n’adones de tot el que m’estàs fent? m’estàs fent la vida impossible..." 

 

En quines ocasions sento que no vull demanar? En quines situacions sento que no tinc dret a demanar? Que guanyaria si aquesta persona important per a mi conegués el que estic sentint? 

Quina forma prenen els meus retrets? 

El retret és el meu conjunt d'arguments per dir-te que vull que facis una cosa però sense reconèixer que ho vull. Faig una critica ferotge per dir-te que això que et dic és el que faria qualsevol persona normal. T'exposo tot el que jo ja estic fent per a tu perquè et sentis obligat a complir, et menyspreu perquè no ho fas, et comparo amb els altres que sí ho fan, et parlo amb la superioritat del qui sap el que esta bé i el que està malament. Et critico per qualsevol altra cosa esperant que et donis compte de què és el que has de canviar. 

Tinc un munt d’estratègies per amagar la meva demanda. I també una experiència molt clara: els retrets no em serveixen per estar millor amb tu. Potser aconseguiré que facis el que jo esperava, però mai tindré la seguretat que seguiràs fent-ho ni sabre si realment ho fas per que jo t’importo o per que et deixi tranquil. Si he aconseguit algun canvi gracies al retret em veig obligat a mantenir-ho contínuament per no perdre la situació. 

Quant satisfet estic de fer servir els retrets? Quina és la meva emoció quan he guanyat alguna cosa per mitja de l’atac a una persona que jo aprecio? Què més necessito per deixar d’utilitzar els retrets i atrevir-me a ser jo mateix? 

Obrim una mirada al nostre món de relacions i busquem amb qui estic apareixent des dels retrets (amb la meva parella, amb la meva mare, amb el meu fill...) buscaré un moment per mirar aquesta relació, mirar que és el que m’importa de seguir amb aquesta persona i que és el que ella valora de mi. Tinc una oportunitat per canviar la meva forma de relacionar-me amb ella. Val la pena provar-ho. Retrobarem els retrets en la propera entrada.