De quina manera reconec els meus
retrets?
Una de les coses mes complexes dels
retrets es donar-me compte de quan t'estic recriminant alguna cosa. En el
moment, estic convençut que t'estic dient un comentari del tot lògic i
justificat “no estàs sortint molt darrerament?”, fins i tot m’estranya que no
te n’adonis per tu mateix. A vegades estic tant desconnectat del que jo sento
que crec sincerament que el que t’estic dient
respon a la teva necessitat i no a la meva “t’hauries de relaxar, que
estàs molt nerviós”. Imagino que no és un retret, per a mi és un consell.
Alguna cosa m’impedeix reconèixer que en realitat vull passar més temps amb tu
o explicar-te el que em passa quan veig tot el que t’estressa i jo no et puc
ajudar.
No m’és fàcil reconèixer que, en
mig del que jo considero raonable, t’estic atacant directament a tu. Si res
m’atura, puc acabar convençut que no em feies cas perquè no t’ha donat la gana,
i així ja es prepara un nou retret per a la nostra relació.
Quina és una relació en la que he
estat capaç de respirar per descobrir que no estava demanant sinó que estava
recriminant? Que vaig poder fer diferent a partir d’aquell moment?
Què és el que més clarament em
mostra que he deixat la conversa per començar amb la recriminació?
He iniciat una conversa perquè
alguna cosa de la nostra relació m’incomoda, per a mi tu ets una persona
important, i aquesta relació val la pena millorar-la. Et conec i estic pendent
de les teves respostes. Per això de sobte me n’adono que el que et dic no
t’està arribant bé. Tant fa si et poses a la defensiva negant-te a escoltar,
com si em comences a atacar amb els teus propis retrets, o si senzillament et
veig claudicar i dir-me que sí a tot renunciant a ser tu mateix i oferint-me
unes disculpes que jo no demanava. La teva actitud m’està avisant que hem
deixat de conversar per començar a discutir i hem entrat en el laberint dels
retrets. La pista més clara és que el que tu m’estàs dient a mi també em fa
sentir incòmode, insatisfet o directament malament.
Quines són les sensacions que
m’ajuden a veure que estic incòmode? Em contrec? Se m’accelera la respiració?
Em sento agressiu? Vull sortir corrents? Vull plorar? Quin valor li dono a les
senyals que em dona el meu cos?
On ens porta parlar quan deixem
de conversar?
A vegades ets tu qui ha iniciat
els retrets i jo qui entro al joc, en realitat sé que no és important. Qui ha
començat? Qui l’ha dit més grossa? Qui no escolta? Qui ha faltat al respecte?
Qui té la culpa?... Són les preguntes que ens endinsen pas a pas dins del
laberint. Si al inici hi havia quelcom de la nostra relació que volíem millorar
ara sols mirem la discussió on estem immersos. El que volíem dir, la nostra
intenció en començar la conversa, ja no compta, ara sols té valor el que hem
dit. Fins i tot a vegades sóc capaç de seguir dient quelcom que ni tan sols
penso per no haver de reconèixer que no estan anant en lloc.
Quan ens endinsem en el laberint
dels retrets ja no anem en lloc. No només ja no estic disposat a canviar, ara ja
no m’importa tampoc que tu canviïs. A vegades vull que em donis la raó, a
vegades vull veure que tu també et sents malament, a vegades només vull que
callis o vull callar-me jo perquè tu no et surtis amb la teva. No vull resoldre
la situació que ens ha portat aquí, ara només vull resoldre la discussió.
En quina discussió he pogut
sentir clarament el moment en què ja no m’importa allò del que estàvem parlant?
Qui és algú que admiro per la seva capacitat d’aturar-se en aquest moment abans
de seguir discutint? Que he pogut aprendre de ell o de ella?
Cap a on puc anar des d’aquí?
És cert que a vegades la
discussió té sortida. A vegades serveix dir-te clarament el que volia “no és
que estiguis sortint massa, és que tinc ganes d’estar més temps amb tu”, “per
mi és important ajudar-te i no sé com fer-ho”, i obrir-me del tot a allò que tu
em puguis dir. Cada un recupera el seu lideratge i entre els dos decidim si el
volem compartir. Ens ha ajudat seguir parlant i sobretot escoltar-nos a l’altre
i especialment a mi mateix. Quan reconnecto amb la importància que tens per a
mi, quan accepto les emocions que em fas sentir i el que jo et faig sentir a
tu, puc respirar per oferir-te una sortida en la que els dos ens sentim bé.
Què puc fer si no sé per on
sortir?
Altres vegades les paraules del
nostre laberint han tancat fins i tot la sortida. Ja no ens ajuda seguir
buscant una solució. La meva intuïció ja m’avisa que no arribarem enlloc i el
que vull és tancar tota aquesta situació. Puc fer-ho de moltes maneres, algunes
ens deixaran l’espai per poder tornar-nos a trobar des dels nostres valors
comuns, altres ens deixaran convençuts que estem en deute. En la propera
entrada ens ho plantejarem.
Us convido a revisitar aquelles
discussions que heu arribat a resoldre. Què us va ajudar a trobar la sortida?
Què vàreu demanar? Què vàreu oferir? Què vàreu acordar? De quina manera vàreu
celebrar la vostra recuperada capacitat de conversar? Què tal si us preneu un
moment per tornar a parlar amb aquesta persona important i dir-li altre cop que
esteu satisfets de la forma en què vàreu gestionar la situació?
