EL LABERINT DELS RETRETS

De quina manera reconec els meus retrets?

Una de les coses mes complexes dels retrets es donar-me compte de quan t'estic recriminant alguna cosa. En el moment, estic convençut que t'estic dient un comentari del tot lògic i justificat “no estàs sortint molt darrerament?”, fins i tot m’estranya que no te n’adonis per tu mateix. A vegades estic tant desconnectat del que jo sento que crec sincerament que el que t’estic dient  respon a la teva necessitat i no a la meva “t’hauries de relaxar, que estàs molt nerviós”. Imagino que no és un retret, per a mi és un consell. Alguna cosa m’impedeix reconèixer que en realitat vull passar més temps amb tu o explicar-te el que em passa quan veig tot el que t’estressa i jo no et puc ajudar.

No m’és fàcil reconèixer que, en mig del que jo considero raonable, t’estic atacant directament a tu. Si res m’atura, puc acabar convençut que no em feies cas perquè no t’ha donat la gana, i així ja es prepara un nou retret per a la nostra relació.

Quina és una relació en la que he estat capaç de respirar per descobrir que no estava demanant sinó que estava recriminant? Que vaig poder fer diferent a partir d’aquell moment?

Què és el que més clarament em mostra que he deixat la conversa per començar amb la recriminació?

He iniciat una conversa perquè alguna cosa de la nostra relació m’incomoda, per a mi tu ets una persona important, i aquesta relació val la pena millorar-la. Et conec i estic pendent de les teves respostes. Per això de sobte me n’adono que el que et dic no t’està arribant bé. Tant fa si et poses a la defensiva negant-te a escoltar, com si em comences a atacar amb els teus propis retrets, o si senzillament et veig claudicar i dir-me que sí a tot renunciant a ser tu mateix i oferint-me unes disculpes que jo no demanava. La teva actitud m’està avisant que hem deixat de conversar per començar a discutir i hem entrat en el laberint dels retrets. La pista més clara és que el que tu m’estàs dient a mi també em fa sentir incòmode, insatisfet o directament malament.

Quines són les sensacions que m’ajuden a veure que estic incòmode? Em contrec? Se m’accelera la respiració? Em sento agressiu? Vull sortir corrents? Vull plorar? Quin valor li dono a les senyals que em dona el meu cos?

On ens porta parlar quan deixem de conversar?

A vegades ets tu qui ha iniciat els retrets i jo qui entro al joc, en realitat sé que no és important. Qui ha començat? Qui l’ha dit més grossa? Qui no escolta? Qui ha faltat al respecte? Qui té la culpa?... Són les preguntes que ens endinsen pas a pas dins del laberint. Si al inici hi havia quelcom de la nostra relació que volíem millorar ara sols mirem la discussió on estem immersos. El que volíem dir, la nostra intenció en començar la conversa, ja no compta, ara sols té valor el que hem dit. Fins i tot a vegades sóc capaç de seguir dient quelcom que ni tan sols penso per no haver de reconèixer que no estan anant en lloc.

Quan ens endinsem en el laberint dels retrets ja no anem en lloc. No només ja no estic disposat a canviar, ara ja no m’importa tampoc que tu canviïs. A vegades vull que em donis la raó, a vegades vull veure que tu també et sents malament, a vegades només vull que callis o vull callar-me jo perquè tu no et surtis amb la teva. No vull resoldre la situació que ens ha portat aquí, ara només vull resoldre la discussió.

En quina discussió he pogut sentir clarament el moment en què ja no m’importa allò del que estàvem parlant? Qui és algú que admiro per la seva capacitat d’aturar-se en aquest moment abans de seguir discutint? Que he pogut aprendre de ell o de ella?

Cap a on puc anar des d’aquí?

És cert que a vegades la discussió té sortida. A vegades serveix dir-te clarament el que volia “no és que estiguis sortint massa, és que tinc ganes d’estar més temps amb tu”, “per mi és important ajudar-te i no sé com fer-ho”, i obrir-me del tot a allò que tu em puguis dir. Cada un recupera el seu lideratge i entre els dos decidim si el volem compartir. Ens ha ajudat seguir parlant i sobretot escoltar-nos a l’altre i especialment a mi mateix. Quan reconnecto amb la importància que tens per a mi, quan accepto les emocions que em fas sentir i el que jo et faig sentir a tu, puc respirar per oferir-te una sortida en la que els dos ens sentim bé.

Què puc fer si no sé per on sortir?

Altres vegades les paraules del nostre laberint han tancat fins i tot la sortida. Ja no ens ajuda seguir buscant una solució. La meva intuïció ja m’avisa que no arribarem enlloc i el que vull és tancar tota aquesta situació. Puc fer-ho de moltes maneres, algunes ens deixaran l’espai per poder tornar-nos a trobar des dels nostres valors comuns, altres ens deixaran convençuts que estem en deute. En la propera entrada ens ho plantejarem.

Us convido a revisitar aquelles discussions que heu arribat a resoldre. Què us va ajudar a trobar la sortida? Què vàreu demanar? Què vàreu oferir? Què vàreu acordar? De quina manera vàreu celebrar la vostra recuperada capacitat de conversar? Què tal si us preneu un moment per tornar a parlar amb aquesta persona important i dir-li altre cop que esteu satisfets de la forma en què vàreu gestionar la situació?

Demanar o retreure

Què és el que faig per conviure amb persones diferents a mí? 

Tinc a la meva vida persones molt properes que he triat estimar i amb les que m'agrada compartir moments, projectes, somnis, intimitat.... Algunes les he triat perquè m'agrada la seva forma de ser (la parella, els amics...), altres estan dintre de la meva vida perquè el que he viscut amb elles és important per a mi i vull mantenir el lligam (pares, germans...) i també puc tenir persones que jo he decidit fer entrar en el meu món amb la il·lusió de descobrir-les dia rere dia i acompanyar-les a ser adults, són els meus fills. 

Tinc moltes coses en comú amb totes aquestes persones, coses que ens agraden i en les que estem d'acord. També hi ha moltes altres que no veiem igual. Estimar no significa no tenir desacords. Per aquestes situacions sóc capaç de conversar amb tres eixos que em permeten seguir gaudint de la nostre companyia sense enganxar-nos en les diferencies. Puc demanar, puc oferir i puc acordar. 

Amb quina d'aquestes tres converses em sento més còmode? En quina relació veig que puc demanar sense cap por? Què m'ajuda a oferir sense esperar res a canvi? Quanta flexibilitat poso en joc quan vull aconseguir un acord? 

Cóm em comprometo quan et demano alguna cosa?

Demanar és una conversa plena de significats. Quan demano em faig responsable d’allò que vull, quan demano estic reconeixent que ets capaç d’oferir-me coses valuoses per a mi, quan demano estic acceptant que tu pots dir que sí o que no, quan demano t’estic avisant què sóc independent de tu, quan demano em mostro obert a que tu em demanis també i em mostro disponible per arribar a un acord.

Demanar és la forma en què et faig saber que en la nostra relació els dos som importants, vull cuidar-te a tu i també vull cuidar-me a mi. 

Què és el que més m’omple de la riquesa de demanar? Quantes maneres tinc de demanar que segueixen mantenint tots aquest significats? Què m’arriba quan són els altres qui em demanen a mi? 

Què em passa quan no agafo aquest compromís?

A vegades demanar no em sembla la millor opció. Hi ha situacions que em descol·loquen i no em permeten aparèixer amb tot el compromís de demanar. En algunes ocasions penso que si demano t’estic mostrant les meves debilitats , altres no vull demanar perquè tu no em demanis res, a vegades vull que surti de tu mateix, o tinc por a que em diguis que no, o a que ni tant sols m’escoltis, també pot ser que no vulgui sentir-me menys que tu. Quan no em sento fort, quan no estic bé amb mi mateix, quan desconfio de mi, demanar se’m fa una muntanya. Llavors obro la porta als retrets. 

Tinc dret a queixar-me i és una necessitat perquè en la queixa expresso com em sento, potser no serveix per res més però em permet reconèixer-me. En canvi en el retret no apareixen els meus sentiments reals, no vull que sàpigues com realment em sento. Si els porto, els distorsiono, els minimitzo perquè no vegis lo important que es per a mi el que demano "jo ho veig així, però en realitat ho dic per tu..." o els exagero perquè no et quedi marge d'actuació, "no te n’adones de tot el que m’estàs fent? m’estàs fent la vida impossible..." 

 

En quines ocasions sento que no vull demanar? En quines situacions sento que no tinc dret a demanar? Que guanyaria si aquesta persona important per a mi conegués el que estic sentint? 

Quina forma prenen els meus retrets? 

El retret és el meu conjunt d'arguments per dir-te que vull que facis una cosa però sense reconèixer que ho vull. Faig una critica ferotge per dir-te que això que et dic és el que faria qualsevol persona normal. T'exposo tot el que jo ja estic fent per a tu perquè et sentis obligat a complir, et menyspreu perquè no ho fas, et comparo amb els altres que sí ho fan, et parlo amb la superioritat del qui sap el que esta bé i el que està malament. Et critico per qualsevol altra cosa esperant que et donis compte de què és el que has de canviar. 

Tinc un munt d’estratègies per amagar la meva demanda. I també una experiència molt clara: els retrets no em serveixen per estar millor amb tu. Potser aconseguiré que facis el que jo esperava, però mai tindré la seguretat que seguiràs fent-ho ni sabre si realment ho fas per que jo t’importo o per que et deixi tranquil. Si he aconseguit algun canvi gracies al retret em veig obligat a mantenir-ho contínuament per no perdre la situació. 

Quant satisfet estic de fer servir els retrets? Quina és la meva emoció quan he guanyat alguna cosa per mitja de l’atac a una persona que jo aprecio? Què més necessito per deixar d’utilitzar els retrets i atrevir-me a ser jo mateix? 

Obrim una mirada al nostre món de relacions i busquem amb qui estic apareixent des dels retrets (amb la meva parella, amb la meva mare, amb el meu fill...) buscaré un moment per mirar aquesta relació, mirar que és el que m’importa de seguir amb aquesta persona i que és el que ella valora de mi. Tinc una oportunitat per canviar la meva forma de relacionar-me amb ella. Val la pena provar-ho. Retrobarem els retrets en la propera entrada.

El compromís davant la queixa

Tinc persones importants al meu voltant que em valoren i compten amb mi per estar al seu costat en els moments difícils. Tinc els amics, potser la parella, potser els meus fills o altres familiars. En alguns moments ells han sentit les meves queixes i en altres són ells qui em portaran el seu malestar. En aquests moments en què estic disponible a la situació intensa que estan vivint també reconec que jo per a ells sóc una persona important,  en qui confien per expressar el que estan sentint sense necessitat de mesurar totes les paraules.

Què és el que vull oferir? Quina és la meva forma d'escoltar la queixa per no quedar-me jo també atrapat en el malestar?

Amb quina disposició escolto a qui es queixa?

Quan jo ofereixo a l'altre l'espai perquè porti aquesta situació desestabilitzant, el que li mostro és la meva obertura. Estic disposat a acceptar el que ell m'ofereix incondicionalment, l'escolto sense jutjar-lo. Valido les emocions que em porta sense necessitat de donar-li la raó o de discutir-li la seva versió. Em centro en el moment present i li mostro la meva atenció en el aquí i l'ara. Sé que quan l'altre necessita queixar-se ho fa des de l'emoció directa que li ha provocat la situació i que encara no l’ha arribat a gestionar. És el seu moment i confia en mi per mostrar-m'ho.

Així i tot, a vegades la seva emoció també m'implica. És una persona important per a mi, quan se sent malament també jo em sento tocat o tocada. Sense donar-me compte a vegades prioritzo el meu malestar i vull fer tot el possible perquè ella superi aquest moment. M’implico en la situació, no en tinc prou amb escoltar-la i vull donar-li una resposta. En aquest moments estic confonent la queixa que ella em porta amb el problema real i em llenço a buscar i oferir solucions per acabar amb el seu malestar i el meu propi

Quant conscient sóc del que sento quan una persona que estimo es sent malament?

Què em passa quan vull solucionar la queixa de l'altre?

Quan l'altre és una persona adulta, i jo busco solucionar la seva queixa, ella deixa de sentir valorada la seva forma de viure la situació. Li estic dient que axó s'ha de portar d'una altra manera, mentre ella mateixa encara s'està sentint desbordada per la situació. Puc veure com reacciona, a vegades converteix la seva queixa en un retret contra mi per no escoltar-la, a vegades em retira la confiança i es guarda la queixa i el malestar per a ella mateixa, a vegades renuncia al seu propi lideratge i deixa que sigui jo qui li soluciona la situació i, sovint, fa una mica de tot axó a l'hora.

Amb quina persona veig ara que no li he reconegut el seu malestar?

Què tinc disponible per acompanyar-la en la seva queixa?

Tinc una eina que em serveix per tornar a connectar amb la meva capacitat d'obrir-me al meu interlocutor i d'escoltar-lo ara i aquí. És la meva respiració. La respiració no és nomes una necessitat vital, també és la manera en què mantinc l’intercanvi continu d'energia amb el meu voltant. Respirar em permet prendre un moment per reconnectar amb mi mateix i per ser conscient de què m’està passant. Respirar també em permet oferir-li al meu interlocutor el seu propi moment per connectar-se amb ell mateix. Quan respiro deixo d'estar en la reacció i em començo a plantejar que és el que vull fer, el que li vull oferir a aquesta persona important que em porta aquesta situació que l'està fent sentir malament.

En quins altres moments sento que la respiració m'ajuda a connectar?

La queixa dels meus fills

També es veritat que tinc uns interlocutors especials als que vull atendre d'una manera especial quan es queixen. Són els meus fills, són les petites persones que conviuen amb mi i confien en mi perquè el seu món segueixi funcionant. Sé que en el seu cas la queixa encara és una forma insegura de mostrar el seu malestar, m'estan avisant que alguna cosa els passa i no saben que fer-ne. Potser es queixa del professor i m'està dient que té problemes amb una assignatura. Potser es queixa de les sabates i m’està dient que necessita una abraçada. Com a pare o mare tinc un radar especial per saber que hi ha darrera de les queixes del meu fill. Si no faig cas de la seva queixa és  perquè estic pendent d'allò que realment m'està intentant dir. Sé que no sempre l’encertaré i sé que mostrar-me humà i fal·lible és una forma més de demostrar-li el meu amor al meu fill o filla.

Què m'ajuda a mantenir aquest radar afinat amb els meus interlocutors adults?

Ara puc dedicar un moment a mirar al meu voltant, a les persones importants per a mi amb les que converso habitualment. Quina és una d’aquestes relacions que ara puc contemplar de manera diferent? Que veig, en mi o en l’altre, que puc fer una mirada diferent i que m’ajudarà a gestionar de manera diferent aquest moments de malestar, meu o de l’altre?

Us convido a tots i totes a poder compartir les vostres reflexions sobre les queixes i us espero en la propera entrada.