El compromís davant la queixa

Tinc persones importants al meu voltant que em valoren i compten amb mi per estar al seu costat en els moments difícils. Tinc els amics, potser la parella, potser els meus fills o altres familiars. En alguns moments ells han sentit les meves queixes i en altres són ells qui em portaran el seu malestar. En aquests moments en què estic disponible a la situació intensa que estan vivint també reconec que jo per a ells sóc una persona important,  en qui confien per expressar el que estan sentint sense necessitat de mesurar totes les paraules.

Què és el que vull oferir? Quina és la meva forma d'escoltar la queixa per no quedar-me jo també atrapat en el malestar?

Amb quina disposició escolto a qui es queixa?

Quan jo ofereixo a l'altre l'espai perquè porti aquesta situació desestabilitzant, el que li mostro és la meva obertura. Estic disposat a acceptar el que ell m'ofereix incondicionalment, l'escolto sense jutjar-lo. Valido les emocions que em porta sense necessitat de donar-li la raó o de discutir-li la seva versió. Em centro en el moment present i li mostro la meva atenció en el aquí i l'ara. Sé que quan l'altre necessita queixar-se ho fa des de l'emoció directa que li ha provocat la situació i que encara no l’ha arribat a gestionar. És el seu moment i confia en mi per mostrar-m'ho.

Així i tot, a vegades la seva emoció també m'implica. És una persona important per a mi, quan se sent malament també jo em sento tocat o tocada. Sense donar-me compte a vegades prioritzo el meu malestar i vull fer tot el possible perquè ella superi aquest moment. M’implico en la situació, no en tinc prou amb escoltar-la i vull donar-li una resposta. En aquest moments estic confonent la queixa que ella em porta amb el problema real i em llenço a buscar i oferir solucions per acabar amb el seu malestar i el meu propi

Quant conscient sóc del que sento quan una persona que estimo es sent malament?

Què em passa quan vull solucionar la queixa de l'altre?

Quan l'altre és una persona adulta, i jo busco solucionar la seva queixa, ella deixa de sentir valorada la seva forma de viure la situació. Li estic dient que axó s'ha de portar d'una altra manera, mentre ella mateixa encara s'està sentint desbordada per la situació. Puc veure com reacciona, a vegades converteix la seva queixa en un retret contra mi per no escoltar-la, a vegades em retira la confiança i es guarda la queixa i el malestar per a ella mateixa, a vegades renuncia al seu propi lideratge i deixa que sigui jo qui li soluciona la situació i, sovint, fa una mica de tot axó a l'hora.

Amb quina persona veig ara que no li he reconegut el seu malestar?

Què tinc disponible per acompanyar-la en la seva queixa?

Tinc una eina que em serveix per tornar a connectar amb la meva capacitat d'obrir-me al meu interlocutor i d'escoltar-lo ara i aquí. És la meva respiració. La respiració no és nomes una necessitat vital, també és la manera en què mantinc l’intercanvi continu d'energia amb el meu voltant. Respirar em permet prendre un moment per reconnectar amb mi mateix i per ser conscient de què m’està passant. Respirar també em permet oferir-li al meu interlocutor el seu propi moment per connectar-se amb ell mateix. Quan respiro deixo d'estar en la reacció i em començo a plantejar que és el que vull fer, el que li vull oferir a aquesta persona important que em porta aquesta situació que l'està fent sentir malament.

En quins altres moments sento que la respiració m'ajuda a connectar?

La queixa dels meus fills

També es veritat que tinc uns interlocutors especials als que vull atendre d'una manera especial quan es queixen. Són els meus fills, són les petites persones que conviuen amb mi i confien en mi perquè el seu món segueixi funcionant. Sé que en el seu cas la queixa encara és una forma insegura de mostrar el seu malestar, m'estan avisant que alguna cosa els passa i no saben que fer-ne. Potser es queixa del professor i m'està dient que té problemes amb una assignatura. Potser es queixa de les sabates i m’està dient que necessita una abraçada. Com a pare o mare tinc un radar especial per saber que hi ha darrera de les queixes del meu fill. Si no faig cas de la seva queixa és  perquè estic pendent d'allò que realment m'està intentant dir. Sé que no sempre l’encertaré i sé que mostrar-me humà i fal·lible és una forma més de demostrar-li el meu amor al meu fill o filla.

Què m'ajuda a mantenir aquest radar afinat amb els meus interlocutors adults?

Ara puc dedicar un moment a mirar al meu voltant, a les persones importants per a mi amb les que converso habitualment. Quina és una d’aquestes relacions que ara puc contemplar de manera diferent? Que veig, en mi o en l’altre, que puc fer una mirada diferent i que m’ajudarà a gestionar de manera diferent aquest moments de malestar, meu o de l’altre?

Us convido a tots i totes a poder compartir les vostres reflexions sobre les queixes i us espero en la propera entrada.